Trabajé unos años en un colegio mal llamado de élite. Y como me parece saber qué significa élite y qué pasa allí, escribo esto.
El problema es que quizás usamos las palabras como nos sale de las narices. Pero, por ejemplo, cuando uno habla del Barça (u otros equipos), hace bien en llamar a esos jugadores deportistas de élite. Porque lo son. Dice la RAE que élite o elite es la minoría selecta o rectora. Es decir, quienes son seleccionados o quienes rigen algo.
Me parece lógico que el Barça quiera a los mejores jugadores y los seleccione. Incluso desde jóvenes. A decir verdad, eso me parece abusivo, pero lo entiendo, siempre que los padres estén de acuerdo. Y también entiendo que quieran regir el mundo del fútbol: que sea su estilo el que mande, y que lo ganen todo.
Y comprendo las lógicas consecuencias de ese elitismo futbolístico, querido y buscado: sólo los mejores pueden jugar allí.
¿Qué pasaría si algún cojo, algún petardo cósmico se les colara? Y no sólo uno, sino que hubiera ayudas futbolísticas para que un chico más bien paquete pudiera cumplir su sueño y jugar allí, aun sin condiciones objetivas. Pues que dejaría de ser algo elitista futbolísticamente hablando. Ya no serían deportistas de élite. Por eso mismo no sucede.
Pasemos al campo del colegio en que trabajé y al que llaman de élite. Lo primero es ver de qué tipo de elitismo se habla. Yo diría que es de tipo económico. Sobre todo porque salta a la vista que el estudiantil no tiene sentido: hay gente limitada, como en todas partes, a los que se ayuda.
Elitismo económico. Ahí hay personas con dinero. Sí. Pero hay quienes no tienen dinero. Más de uno y dos y tres. Ya se entiende. Y otros tienen más de tres hijos en el colegio. Acuden al colegio por motivos educativos o formativos, a pesar del dinero que cuesta: es privado con partes concertadas. Y se les beca, con mucho gusto. Y ese sencillo hecho, bien pensado, hace que el colegio no sea elitista: porque no sólo puede acuridr a él una representación de adinerados. Así de simple.
De todos modo, quitar los conciertos sí sería una manera de fomentar el elitismo: por falta de dinero, los que no llegaran a pagar el colegio que quieren para sus hijos deberían buscar otras escuelas.
Comentarios
Amb els diners de tothom es paga l'educació obligatòria de tothom. Aquest és un principi clau.
Un altre, és el següent: l'educació és cosa dels pares, i a l'escola es presuposa. Allà s'hi ensenyen matemàtiques i llengua. Entendre això d'aquesta manera propicia canvis. Per exemple, de Conselleria d'Educació a Conselleria d'Ensenyament.
Si l'escola ofereix la possibilitat de rebre una formació que a més a més té en compte allò espiritual des del punt de vista cristià o d'una altra confessió religiosa, és cosa de l'escola. Els pares que trien, trien. Visca la llibertat!
Però el tema de fons que sembla que es proposa és molt suggerent: qui diu a què s'han de destinar els diners públics? Quins criteris hi ha? Hi té a veure la moralitat de les coses que se subvencionen? Qui no mereix diners públics?
Pel que fa a les operacions de canvi de sexe, hauria de pensar-ho més, però em penso que la sanitat és un bé universal.
Això vol dir que tothom hauria de tenir dret a una sanitat gratuïta.
Però no sé si les operacions de canvi de sexe són un tema de salut, pròpiament.
Com a mínim, no tothom hi està d'acord.
Si ho són, és perquè es considera que hi ha quelcom de malaltís. Llavors sí que mereixen atenció mèdica.
Si no ho són, només queda que siguin quelcom estètic o un caprici. Per tant, no crec que hi hagi necessitat.
Gràcies pel comentari!
D'acord amb els drets i principis. Els pares trien, d'acord! Pero no amb els diners de tothom. Si vols una escola a la teva mida paga el que val i no esperis que tots en en sufreguem una part. És a dir, el coherent és ser escola privada si el que vols és ensenyar i/o educar diferent. Estaries d'acord en que la Conselleria concertés un centre, per exemple, d'ideari profundament anarquista?
Qui decideix com i on s'inverteixen els diners és el poder executiu, legitimat pels vots dins d'una democràcia. Si ara estem parlant d'això és perquè durant molts anys a aquest poder ja li estava bé aquest tipus de concert, però amb els darrers canvis al centre de gravetat del parlament hi ha qui veu perillar els seus privilegis i necessita justificar-los.
De res!
Doncs bé, penso que el més coherent i lògic dins l'ideal d'una societat justa i social és que els pares tinguin dret a escollir pels fills l'educació que desitgin. Per tant, tot tipus d'educació hauria de ser gratuïta, sempre que aquesta vetlli pels principis d'igualtat i justícia d'aquesta societat ideal, cosa que entenc que sí que fa -en la mesura que prediquin l'Evangeli, és clar...-
Encara més, el tema està en això mateix: si no expliques clarament el que vols dir, no sé de què parles exactament. Jo t’he donat una resposta raonada i justificada, em penso.
Els diners de tothom són per a tothom. Això està a la base, ja que és la definició de diners públics. L’Administració el que fa és, com el nom indica, administrar. No s’hi val a queixar-se, per tant, per coses de l’estil “jo pago els de la privada”. Perquè, ben mirat, són els de la privada els qui podrien queixar-se: amb els seus impostos paguen la pública, com tots, i una mica més, per a l’escola dels seus fills, tot i que hauria de ser gratuïta. En cas de les concertades, igual: al govern li surten millor que les públiques. Estalvien calers. Escolaritzar un alumne a la pública costa més que no pas a la concertada. Això diuen els estudis i les dades. Suposo que, per tant, el problema que hi veus no és l’econòmic.
Estaria d’acord amb el fet que la Consellera concertés un centre d’ideari profundament anarquista. És clar que sí. Perquè suposo que primer hauria de pasar per la llei de concerts, que està ben clara i que té unes premises que s’han d’acomplir. En això consisteix la llei, precisament.
(Haig de dir, de pasada i sense massa mala llet, que em fa certa gràcia l’exemple dels anarquistes. Tan poc liberal ets? En política, que tothom pensi com vulgui… mentre es justifiqui raonadament. No fos cas que, per la llibertat, estiguéssim trepitjant la llibertat.)
Més coses. Em pensó que les escoles privades no són el que dius. O no només és que dius. Una escola privada no és res més que una iniciativa educativa privada. La iniciativa d’uns pares que volen fer, en aquest cas, una escola. D’això ara en diem emprenedors, per cert. Però no fan el que els dóna la gan. Evidentment, hi ha una llei, que totes les escoles han de seguir si no volen sortir de la legalitat. L’escola on jo treballava segueix aquesta llei. Té, com totes, visites periòdiques de la inspectora, etc. Dit d’una altra manera: són totalment legals. Si la que dius tu –la profundament anarquista– no fos legal, res de res. Ni concerts, ni res: hauria de tancar-se. Això es va fer, per cert, amb l’escola segregadora a amèrica, perquè considerava que els negres eren una raça inferior. Va ser una passa endavant.
Finalment, parles de privilegis. Ja no cal, ara com ara, que et repeteixi que els concerts no ho són, de privilegis.
No és per emprenyar, però és que no parles clar (i català).
Au!